Mateo Txistu, condemnat a vagar sense descans pel món, seguit pels seus gossos, com a càstig a la seva excessiva afició a la caça.
El capellà que no ha tornat, i no tornarà, es va anar amb els seus gossos després d’una llebre deixant la missa a mig fer. Ningú ho ha vist encara, però pel que diuen molts, solen sentir la seva xiulada i el bordar fosc dels seus gossos, sempre igual, per nostres boscos i muntanyes.
En una ocasió una dona del caseriu Tellerietxe va veure les ombres del capellà i els seus gossos a la llum de la lluna hivernal; però ningú els ha vist.