Com molts altres a tot el món, cert dia l’amo de Sanztegi conreava la terra amb els seus llavors l’home diu a la lamia que ell la mantindrà i que vagi amb ell a la seva casa. I allà va la lamia, obeint a l’home. Però per molt que ho intentés, no podia articular cap paraula. Una nit, l’home va posar la llet a coure i es va anar a la quadra deixant a la lamia sola en la cuina. Quan la llet va començar a desbordar-se, la lamia es va escapar per la xemeneia cridant “el blanc puja”, deixant la seva pinta en la cuina. De sobte els bous se li van escapar cap al pou Lamiñosin, amb llaurat i tot. I del pou va sortir una lamia amb els cabells embullats en les dents de l’arada.
L’endemà, la lamia va tornar i va cridar a la senyora de Sanztegi:
“Senyora Geaxi:
retorni’m la meva pinta.
En cas contrari, faré perdre
la seva futura descendència”.
Llavors Geaxi va acudir al seu confessor per saber què havia de fer, i aquest li va dir que posés la pinta de la lamia sobre un pal llarg. Així va fer Geaxi, i va cridar a la lamia. Va agafar la pinta, i es va esfumar partint el pal en dos.