Es diu que els gentils van construir l’església de la plaça. Segons sembla, els cristians van començar a construir l’església en la ubicació actual del cementiri. Però a la nit els gentils de Jentilbaratza baixaven totes les pedres acumulades durant el dia pels cristians a un lloc al costat del riu, on es troba l’església actual. Una nit, una dona de Zaindegi es va posar a espiar des de la finestra per veure qui baixava les pedres al riu. Un gentil treballava amb els seus bous, i en passar al costat de Zaindegi li va dir: “Arre blanc, arre colorit, A aquesta dona que espia L’ull esquerre li quedarà buit”. Des de llavors, la dona va quedar bòrnia. I tots i totes es van trencar a la voluntat dels gentils i van ajudar a construir l’església en la seva ubicació actual.    

Com molts altres a tot el món, cert dia l’amo de Sanztegi conreava la terra amb els seus llavors l’home diu a la lamia que ell la mantindrà i que vagi amb ell a la seva casa. I allà va la lamia, obeint a l’home. Però per molt que ho intentés, no podia articular cap paraula. Una nit, l’home va posar la llet a coure i es va anar a la quadra deixant a la lamia sola en la cuina. Quan la llet va començar a desbordar-se, la lamia es va escapar per la xemeneia cridant “el blanc puja”, deixant la seva pinta en la cuina. De sobte els bous se li van escapar cap al pou Lamiñosin, amb llaurat i tot. I del pou va sortir una lamia amb els cabells embullats en les dents de l’arada.

L’endemà, la lamia va tornar i va cridar a la senyora de Sanztegi:

“Senyora Geaxi:

retorni’m la meva pinta.

En cas contrari, faré perdre

la seva futura descendència”.

Llavors Geaxi va acudir al seu confessor per saber què havia de fer, i aquest li va dir que posés la pinta de la lamia sobre un pal llarg. Així va fer Geaxi, i va cridar a la lamia. Va agafar la pinta, i es va esfumar partint el pal en dos.

Una vegada un gentil que vivia en la cova de Muski va atrapar a un cristià. I perquè no escapés de la cova, li va col·locar en un dit de la mà un anell màgic que cridava “estic aquí, estic aquí”.

Un dia, el cristià es va amagar entre les pells d’ovella acumulades pel gentil. Com sentia el crit de l’anell bastant lluny, va pensar que podia provenir des de lluny, i va obrir la porta sortint de la cova. Llavors, un altre va sortir de les pells, va arrencar a córrer i es va allunyar d’allà en un tres i no res.

Però el gentil va escoltar el crit de l’anell i va arrencar a córrer després d’ell. Al veure la situació, el cristià es va rendir però va pensar que podia tallar-se el dit de l’anell i tirar-ho al riu Mekolalde; i així va anar. El gentil, al sentir que els crits de l’anell arribaven des del fons del riu, va saltar i es va ofegar en ell. (Tartalo)

 

Javier d’Arratiñea, un jove vanitós, va acudir una nit a Urretxu a passar una bona estona. En aquella època totes les noies de la zona s’ajuntaven en Urretxu per teixir.

Després de divertir-se al poble, Javier es va fer passar per capellà i va donar una castanya cuita a cadascuna en forma de comunió.

Posteriorment va començar a dir que s’anava a casa, i les noies no li volien deixar partir dient que havia comès un gran pecat i que temien li passés alguna desgràcia. Però Javier era molt vanitós i va partir cap a casa.

De tornada cap a Tellerietxe, en el bosc de Laioa va veure toros mitològics (zezengorris) que es dirigien cap a ell. Espantat, el noi va arrencar a córrer i va cridar a la porta de Tellerietxe. Va demanar un gos i va tornar al seu camí temptant al gos amb una coca de blat de moro. Llavors se li va aparèixer un toro mitològic de foc dirigint-se cap a ell per Laica. Però mentre el gos estigués al seu costat no li feia por.

Però per quan va arribar al costat de Lauztiazpikoa, al punt on es pren la desviació cap a Arratiñea, la coca se li havia acabat i el gos va donar mitja volta per tornar cap a Tellerietxe. Llavors, els toros mitològics van aparèixer de nou. Javier va córrer com mai ho havia fet abans, i va entrar al caseriu Arratiñea pels pèls.

Aquesta nit les vaques del caseriu Arratiñea no van tenir treva. Es van sentir rugits, sorolls de banyes i jous.

 

 

Una vegada, els i les habitants del caseriu Artzate construïen un dipòsit per produir calç, i els gentils cridaven des del cim d’Iruzuloeta. I des de baix els van respondre:

“- Més us valdria baixar i ajudar, en lloc de seguir cridant”.

Els gentils, al sentir-ho, van prendre un martell enorme, desmesurat, i ho van llançar des de dalt, destruint tot el dipòsit.

 

 

Javier d’Arratiñea, un jove vanitós, va acudir una nit a Urretxu a passar una bona estona. En aquella època totes les noies de la zona s’ajuntaven en Urretxu per teixir.

Després de divertir-se al poble, Javier es va fer passar per capellà i va donar una castanya cuita a cadascuna en forma de comunió.

Posteriorment va començar a dir que s’anava a casa, i les noies no li volien deixar partir dient que havia comès un gran pecat i que temien li passés alguna desgràcia. Però Javier era molt vanitós i va partir cap a casa.

De tornada cap a Tellerietxe, en el bosc de Laioa va veure toros mitològics (zezengorris) que es dirigien cap a ell. Espantat, el noi va arrencar a córrer i va cridar a la porta de Tellerietxe. Va demanar un gos i va tornar al seu camí temptant al gos amb una coca de blat de moro. Llavors se li va aparèixer un toro mitològic de foc dirigint-se cap a ell per Laica. Però mentre el gos estigués al seu costat no li feia por.

Però per quan va arribar al costat de Lauztiazpikoa, al punt on es pren la desviació cap a Arratiñea, la coca se li havia acabat i el gos va donar mitja volta per tornar cap a Tellerietxe. Llavors, els toros mitològics van aparèixer de nou. Javier va córrer com mai ho havia fet abans, i va entrar al caseriu Arratiñea pels pèls.

Aquesta nit les vaques del caseriu Arratiñea no van tenir treva. Es van sentir rugits, sorolls de banyes i jous.

El pont de Mandaibieta devia ésser el punt de trobada de les bruixes en Ataun. Diuen que s’ajuntaven cada nit allí, i en llocs apartats de les muntanyes, des de mitjanit fins que canti el gall.

 

 

Un arrier de la Sakana navarresa solia venir a Ataun a vendre sal. Anava de casa a casa exercint la seva professió.

Una vegada que tornava d’Ataun a casa, se li va fer tard i va enfosquir estant ell en el bosc. I al veure la situació, va decidir detenir-se en la campa de Berrenoa, potser en un punt conegut com Dantzaleku.

Va lligar el ruc en un costat, i ell es va tombar a passar la nit en una lloma de la campa, sense por a cap de les bèsties del bosc.

Estant allí va escoltar les veus d’un grup de persones parlant i li va semblar que venien a la lloma de Berrenoa.

Les bruixes van arribar de seguida, era un grup gran, i es van posar a ballar amb gran baluern i frenesí.

Una estona després va aparèixer Maripetraliñ, i va prendre a una dona i la va col·locar al costat d’ella en un faig. I li va dir:

– Saps que la filla dels reis està malalta, a punt de morir?

– Jo no ­- li va respondre l’altra.

– No saben per què està així.

– Per què?

– El diumenge passat la noia estava en missa, i quan va rebre l’hòstia sagrada li va caure un tros i es va escórrer per una ranura de la llosa fúnebre inferior. Ara té un gripau en la seva gola, sense poder empassar-la. Si la hi llevessin al gripau, la netegessin en alguna font i la donessin a empassar a la malalta, sanaria immediatament.

El gall va cantar poc després, i les bruixes es van allunyar ràpidament.

Es diu que els gentils van construir l’església de la plaça. Segons sembla, els cristians van començar a construir l’església en la ubicació actual del cementiri. Però a la nit els gentils de Jentilbaratza baixaven totes les pedres acumulades durant el dia pels cristians a un lloc al costat del riu, on es troba l’església actual.

Una nit, una dona de Zaindegi es va posar a espiar des de la finestra per veure qui baixava les pedres al riu.

Un gentil treballava amb els seus bous, i en passar al costat de Zaindegi li va dir:

“Arre blanc, arre colorit,

A aquesta dona que espia

L’ull esquerre li quedarà buit”.

Des de llavors, la dona va quedar bòrnia. I tots i totes es van trencar a la voluntat dels gentils i van ajudar a construir l’església en la seva ubicació actual.

 

 

En cert temps vivia en Jentilbaratza un gentil molt fort: dominava a tots els altres gentils.

Passava el seu temps donant voltes de Jentilbaratza a Leizadi, i de Leizadi a Jentilbaratza. I cert dia se li va ocórrer baixar on els cristians per comprovar si hi havia algun home amb qui barallar.

Es va dirigir cap a Lazkao, i en el camí es va trobar amb un noi de catorze anys. Li va preguntar si ell era un home. “Encara no sóc home, sóc massa jove” li va respondre el noi.

Després de passar Lazkao es va trobar amb un ancià en el camí cap a Senpere, i li va preguntar també si ell era un home. L’ancià li va respondre que ell ja estava de tornada, però que en la ferreria de Beasain trobaria homes fets i drets.

El gentil es va dirigir directament a la ferreria de Beasain, i va preguntar si hi havia homes allí. I va sortir un cristià ferrer. I llavors el gentil li va dir: “Si hi ha algun home capaç de doblegar-me l’urpa, que surti”.

El ferrer va respondre que sí, “espera al fet que surti jo amb dos dits”. Així, va agafar al gentil amb unes tenalles enrogides en el foc, i li va tallar el nas.

El gentil va tornar a Jentilbaratza cridant, i els seus amics li van preguntar sobre què li havia passat. “Els cristians tenen males arts”, va respondre. I des de llavors els gentils temen als cristians.

En el passat vivien gentils en Jentilbaratza. Moltes nits baixaven al caseriu Agerre a jugar a cartes, fins que el gall cantés a l’alba.

Una vegada l’amo d’Agerre es va posar malalt i va acudir a l’església a rebre els sagraments. Quan els gentils ho van saber, encara que no eren cristians, van baixar el llençol daurat a Agerre i van vestir el llit amb ell perquè el malalt rebés els sants sagraments.

Segons sembla, els d’Agerre desitjaven quedar-se amb el llençol daurat, el van clavar al llit, i fins i tot van obligar al gall a cantar.

Quan els gentils van sentir el cant del gall, van tirar del llençol i es van anar corrent, però un tros del llençol va quedar pegat al llit, i els gentils van llençar una maledicció: que mentre Agerre fora Agerre, en aquella casa no faltarien malalties o discapacitats. I des de llavors sempre hi ha hagut alguna persona malalta a Agerre.

La cova d’Armontaitz es troba a les muntanyes de Leizadi, sobre el caseriu Aiarre. A les nits el pastor del caseriu Mendiurkullu guardava les seves ovelles en aquesta cova. Als matins, l’entrada embarrada de la cova solia clarejar plena de petjades que indicaven la presència de gentils en el lloc.

Un grup de carboners que treballava en les proximitats de Sarastarri, treia l’aigua necessari del pou existent en la cova. Cert dia, un jove carboner va acudir a la cova a agafar aigua amb la seva pròpia gerra; però va tornar a la cabanya espantat i sense aigua.

Llavors, el cap dels carboners va anar a la cova, però també va tornar espantat i sense aigua en la gerra. Els dos deien el mateix: que a l’entrada de la cova havien vist una bella i esvelta jove pentinant-se el cabell; era la pròpia Mare Terra, vinguda a Marimundu d’Agaramunda. I van fugir pensant que un espectacle tal en un lloc com aquell no era un bon presagi.

Tres germans del caseriu Imatzenea van pujar a la muntanya amb les seves ovelles el Divendres Sant, a la baixada d’Ubegi. Estant a les proximitats de la cova d’Ubegi, van sortir tres toros mitològics (zezengorri) de la cova i es van dirigir cap a ells.

Els tres germans, espantats, van fugir cap al cim Agautz amb els toros mitològics darrere. Un dels germans va morir en el pas Aldatsa d’Agautz; el segon a l’entorn d’Erremedio; i el tercer va aconseguir arribar a casa però va morir als pocs dies.

En l’època en què els gentils vivien en una cova de Leizadi, va aparèixer entre els núvols un estel tremendament bell. Al veure un estel així, els gentils estaven absolutament terroritzades perquè eren incapaços de comprendre què anava a succeir al món.

Llavors, van treure davant de l’entrada a un vell gentil intervinc cec que vivia dins de la cova, i amb l’ajuda d’una pala o paleta li van obrir els ulls amb l’esperança que ell comprengués el que veia. I quan la va veure, va cridar: “Ah, fills meus: ha nascut Kixki, des d’ara estem perduts! Tireu-me barranc a baix!”. I així va morir l’ancià gentil.

Posteriorment, quan la cristiandat va començar a expandir-se pel món, els gentils es van dispersar i es van perdre de seguida.

 

 

GENTILS

Els gentils, és a dir, els bascos de l’era precristiana, so gegants i fornides. Viuen a la muntanya, i llancen grans pedres als seus enemics. Ells construeixen, per exemple, els menhirs (pedres de gentils) i cromlec (hortes de gentils), així com nombroses esglésies, ponts i cases del País Basc. També se’ls coneix com Mairuak. Coneixen l’agricultura abans que ningú, i han ensenyat moltes coses a l’ésser humà. Aquest tipus d’éssers té gran difusió en la mitologia indoeuropea.

LAMIAS

Les lamias són belles criatures amb aspecte de dona i que solen estar en rius. Tenen una pota d’ànec o cabra, pentinen el seu cabell amb una pinta d’or, i embadaleixen a l’ésser humà. Apareixen també en la mitologia grega i romana.

TÁRTALO

Tártalo és un ésser malvat amb un sol ull. Viu en coves, i atrapa i devora a joves. El seu origen són els ciclops de la mitologia grega.

SENYOR DEL BOSC

El seu propi nom defineix qui era: el senyor del bosc. És alt i fort, i el cabell li arriba fins als genolls. A més de cuidar el ramat, avisa a crits al pastor quan s’acosta una tempesta. Protegeix al bestiar enfront dels llops, i quan està a prop les ovelles mouen els seus cascavells.

BRUIXES

A la nit les bruixes de nit celebren unes reunions anomenades “aquelarre”. Amb freqüència adopten forma de gat, ruc o bèstia, i generalment els falta alguna part del cos (mà, cama o cap). Entre els segles XV i XVII es van celebrar molts judicis contra les bruixes al País Basc, i en els mateixos es barrejaven creences populars, religió, disputes veïnals i política.

MARI

Mari és la reina de les deesses. Generalment es representa amb cos i rostre de dona, elegantment vestida (normalment de vermell). També apareix com a arbre, àguila, vaca o dona de foc. Sugaar és la seva parella. Viu en coves de moltes muntanyes (Larrunarri, Murumendi…)

ZEZENGORRI

Zezengorri és un ésser que viu en coves. Adopta forma de vaca o toro, i protegeix els estatges de Mari. Hi ha persones que creuen que és la pròpia Mari. Cal destacar que el toro ha estat molt important en tota la cultura del sud d’Europa.

SUGAAR

Sugaar és el marit de la deessa Mari. Té forma de serp, i està molt lligat a tempestes i trons. Entre altres, castiga a nens i nenes que no obeeixen als seus progenitors.

GAUEKO

Gaueko és el senyor de la nit, i no permet a l’ésser humà treballar de nit. Gaueko atrapa i es porta als joves que solen realitzar proeses i apostes a la nit.

ZOZOMIKOTEAK

A diversos pobles de Guipúscoa i Navarra es denomina Zozomikoteak als dos últims dies i mig de Març i als dos primers dies i mig d’Abril. Es tracta de l’època en la qual els tordes comencen a construir el seu niu.

Diu la llegenda que les 7 verges negres existents a Guipúscoa van sortir de l’ermita de Sant Sebastià situada antigament a la zona d’Umarki, i es van dispersar per tota la província.

Una vegada, Antón, el sagristà, va acudir a Ordizia.

A la nit, de tornada, a l’entorn d’Umarki li va sortir un ruc que caminava davant d’ell.

Antón, el sagristà, volia pujar al ruc, i ho va fer.

Quan van arribar al paratge d’Urkuola, el ruc es va dirigir cap a Urkuola i el sagristà, per contra, volia continuar cap amunt.

No podia aguantar més l’actitud del ruc, i li va clavar un ganivet en el llom.

El ruc es va amagar en Urkuola amb ganivet i tot, i el sagristà va seguir a peu fins a casa seva.

De seguida, va acudir el vicari dient que havien d’anar a Urkuola a donar els últims sagraments.

Vicari i sagristà van partir cap a Urkuola. Hi havia una anciana malalta.

Quan va veure al sagristà la malalta, es va girar cap a l’un altre costat, i no va voler confessar-se.

Al final, vicari i sagristà van sortir d’allà sense donar els últims sagraments.

De camí a casa, el sagristà va explicar al vicari el que li havia succeït anteriorment prop d’Urkuola.

Llavors el vicari va comprendre per què la malalta no havia volgut veure al sagristà, i quina malaltia tenia; i va tornar de nou a Urkuola; però sol. I llavors aquella dona es va confessar i després va morir.

 

 

El riu Agauntza té un pou prop del caseriu Berrarain, pou anomenat Lamiñosin. Una vegada, un home caminava per l’entorn, i se li van acostar dos lamias. Una li va dir a l’altra:

– ¡Elakio, elakio, agarra-ho, agarra-ho!

I l’altra va respondre:

– Agarra-ho tu. Aquest porta aquí a la seva Mare, rude i api (s’utilitzaven manolls de rude i api com a amulets).

Allà on peguen els primers rajos de sol del matí de San Juan, hi ha or guardat en un odre de bou; per exemple, en el mur d’Urrezulo.

Les coves situades en el mallo d’Artzateaitz, i sobretot les dues més properes al caseriu Artzateberri, les van obrir els gentils a mossegades. I les nogueres situades davant de les coves també van ser plantats allí pels gentils.

En Ataun es diu que a la nit no es poden donar tres voltes a la casa, però sí amb un ram de llorer a la mà. Totes les nits un grup de dones es reunia en el caseriu més proper a Erremedio per teixir.

Una nit una d’elles, que es deia Kattalin, va apostar a la resta que donaria tres voltes al caseriu. I va donar dues voltes, però al donar la tercera va desaparèixer. Un temps després, es va sentir la següent frase en Kattalinzubi: Kattalin, el Diable t’ha portat. I mai més es va saber de Kattalin.

Serp. A la zona d’Ataun es diu que travessa el cel en forma de mitja lluna de foc, precedint a la tempesta. Es creu que viu sota terra, i que surt a la superfície per la cova d’Agaramunda per Sugaarzulo de Kuutzegorri, o per Sugaarzulo d’Arrateta. La serp castiga la desobediència als progenitors. (Sugaar)

 

 

Es diu que sobre la lloma d’Artzate, enmig de les roques Gurutzeberri i Azpildi, oposades entre sí, passaven cavalls de foc, inenarrables, enfront de Sugaarzulo. Aquesta cova està sobre el barranc i al costat d’un estret camí que serpenteja a través de la roca.

Es diu que hi ha un odre de bou replet d’or en Erreberentzileku, en una faldilla al costat de l’església de San Gregorio; però és tan poc profund que seria possible desenterrar-ho amb la peülla d’una cabra. També s’amaga un altre odre de bou en el promontori entre els camins de Larburu i Urkullaga, tant a dalt que pot ser desenterrat amb una peülla d’ovella.

Segons els ancians de la parròquia de San Gregorio, en una rogació d’aigua algú va mullar la imatge del patró al passar per la font de Gomensoro, i immediatament va caure un aiguat tal que per quan van arribar a l’església les persones participants estaven xopades.

En la parròquia d’Aia, en una rogació amb la imatge de Santa Isabel van mullar la imatge en la font entre els caserius Aiarre i Aiaetxeberri, i per quan van arribar a l’església estava plovent; però es diu que va ploure tant que es va portar molta terra, i va provocar molts danys en la collita.

 

 

Mateo Txistu, condemnat a vagar sense descans pel món, seguit pels seus gossos, com a càstig a la seva excessiva afició a la caça.

El capellà que no ha tornat, i no tornarà, es va anar amb els seus gossos després d’una llebre deixant la missa a mig fer. Ningú ho ha vist encara, però pel que diuen molts, solen sentir la seva xiulada i el bordar fosc dels seus gossos, sempre igual, per nostres boscos i muntanyes.

En una ocasió una dona del caseriu Tellerietxe va veure les ombres del capellà i els seus gossos a la llum de la lluna hivernal; però ningú els ha vist.

 

 

En el passat un grup gran de filaneres s’ajuntava totes les nits en el caseriu Lauspeltz. Una d’aquestes nits una de les noies va dir: “al fet que porto aigua de la font de la muntanya al costat del caseriu Iturriotz” i les altres obstinades que no, per la qual cosa van fer una aposta. Així, la noia va agafar un recipient i es va dirigir cap a la font mentre les altres romanien en l’entrada de Lauspeltz sota la llum de la lluna.

De tant en tant li cridaven “On estàs?” i ella responia: “En tal assetjo”. Però, de sobte, les respostes van cessar.

Al poc temps va arribar una ràfega d’aire a l’entrada de Lauspeltz, i algú va dir:

La nit per als nocturns, i el dia per als diürns.

Mai més es va saber de la noia. (Gaueko)

En un lloc anomenat Arbotxota, en Ataun, prop dels caserius Iturriotz, hi havia una gran roca; es deia que no calia tocar la roca sense estar beneït. Es diu que la va llençar el geni o un ésser anomenat Sugar des del cim de la muntanya Muski.

En una casa del barri d’Aia tenien com a criada a una jove noia de San Gregorio. Tots els dies festius baixava a casa dels seus progenitors i després, al capvespre del diumenge tornava a Aia, totalment mandrosa. Preferia estar a casa seva que treballar com a criada. La seva mare li renyava amb freqüència per això.

Una vegada, en un d’aquests capvespres de diumenge, la mare li va maleir cridant que sortís cap a Aia ja que anava tard, com sempre. I la noia va partir cap a Aia plorant, va pujar travessant Agaramunda. Quan va arribar a la cova d’Agaramunda, va pujar a l’avellaner situat sobre l’entrada de la cova, ja que volia recollir les avellanes.

Però desgraciadament la branca es va trencar, i la noia va caure a l’interior de la cova. Veïns i familiars van passar dies buscant-li, però no van trobar rastre d’ella. Posteriorment es va trobar un dit de la noia, amb el seu anell, sota el pont d’Arbeldi, i segons altres fonts, va anar a la cuina d’Andraleize.

Cert any, un pastor estava molt enfadat pel mal temps hagut al Març.  L’últim dia del mes, el pastor va etzibar a Març: “Ah, Març, Març, et desitjo el pitjor”.

Llavors Març va demanar a Abril: “Abrilcillo, abrilcillo, dóna’m dos dies i mitjà per a les cent ovelles, i el carner perduts pel pastor”. I Abril li va concedir dos dies i mitjà. I aquests dies Març va portar una tempesta tremenda, i un aiguat va fer desaparèixer a totes les ovelles en la cova d’Ubegi.

El pastor es va agarrar al carner, però la banya se li va ficar a l’ull, i ho va perdre. Des de llavors els dos primers dies i mig del mes d’Abril solen ser de mal temps. (Zozomikoteak)

Amb aquest nom es coneix als temibles personatges que viuen a les coves de Marumendi. La població els tenia por, perquè tota aquella que s’acostava al lloc desapareixia. Es diu també que robaven caps de bestiar. A Ataun es coneixen dues coves anomenades Mauzulo.

Fa uns anys, una jove gentil baixava al caseriu Erroiondo a filar amb les joves del poble. Una vegada, una jove li va parlar de forma maleducada i des de llavors no ha tornat.

 

 

 

Els gentils vivien en almenys dos llocs d’Aia: en Armontaitz i Aiaiturrieta.

La dona gentil de la cova Armontaitze, situada en la part alta d’Aia, que es deia Zirpizarba, va acudir al caseriu Aiarrezar a ajudar als seus habitants a birbar el blat de moro del camp anomenat Kixkarre.

Al matí es veien petjades de gentil per onsevulla, indicis de l’activitat haguda durant la nit. En una ocasió en què estaven treballant, un gentil d’Aiaiturrieta va cridar dient: “ha mort Zirpizarba”. Zirpizarba va baixar immediatament a Aiaiturrieta.

L’endemà, Zirpizarba quan va ser a Aiarre, va comentar que Zirpizarba havia mort.

 

Una vegada, un navarrès va canviar la fita d’Irumugata d’un lloc a un altre: en morir, vagava per les proximitats d’Irumugata cridant:

“Fita d’Irumugata,

Perdició de la meva ànima.

On deixar-te! On deixar-te!”

I de sobte, un altre navarrès li va contestar: deixa-ho en el lloc del que ho vas treure. Des de llavors ja no se sent gens.

 

 

Diuen que en la cova d’Askoa vivia un senyor del bosc (basajaun). Aquest es va ajuntar amb un grup de carboners d’Ataun. Un dels carboners, després de fer un forat amb la seva destral en un tronc, va demanar al senyor del bosc que fiqués les mans, subjectant el destral per dins, i la passés així a l’un altre costat.

El senyor del bosc va fer com li van demanar, però el carboner va treure el destral tancant l’obertura del tronc i atrapant les mans del senyor del bosc en el tronc.

Els carboners van baixar al senyor del bosc al poble, perquè la gent ho veiés, i posteriorment li van deixar anar; però al poc temps el carboner va desaparèixer sense deixar rastre.

 

 

En un temps, un pastor vivia en una barraca de Leizadi. Cada dia, per quan tenia preparat el braveja, un jove gentil baixava de la cova de dalt, s’asseia en un seient de pedra, i l’hi bevia tot.

Una vegada el pastor li va explicar el succeït a un amic, i aquest li va dir que per quan baixés el gentil tingués el seient roent.

I així va ser, l’endemà va fer el que li va recomanar el seu amic. I el gentil va arribar just després que el pastor tragués el seient de pedra del foc. Es va asseure en el seient com sempre, però de seguida va començar a cridar i va fugir.

Al sentir els seus crits, els pares del gentil van sortir a l’exterior de la cova, i van preguntar al seu fill: “Qui ha estat? Qui ha estat?”. “Jo a mi mateix, jo a mi mateix”. “Això li haurà vingut bé a aquest pastoret d’aquí”, van dir, i van donar el tema per resolt.